Ésser, mirar i celebrar són tres àmbits humans. Són tres accions que ens uneixen perquè en elles hi coincidim. Són trets de formes diferents de fer el mateix: viure. I és pel fet de mirar i celebrar la vida que existeix aquesta exposició, que va néixer de la mirada reflexiva davant l’obra de dos fotògrafs i de la passió pels encontres.  Va començar com un diàleg entre dues formes de mirar el món darrera un objectiu i dues formes de mirar les fotografies resultants d’aquest mirar. El diàleg va apropar qui es coneixia i  qui no i llavors tot es va començar a veure diferent. El mirar dialògic transforma qui mira mentre exercita aquest mirar. En el moment de la tria per a l’exposició, les fotografies van començar a situar-se on són de forma natural per mostrar-nos que allò que és diferent allà o aquí, a Catalunya o a Brasil, és el mateix, en el fons. És la humanitat que expressa les seves coincidències a partir de les seves diferències. L’ésser humà quan és, quan mira, quan celebra, ho fa a partir dels seus propis paràmetres culturals. Però si s’analitza una mica més podem veure que aquestes diferències són riqueses d’un fons comú, d’una  necessitat humana de ser qui s’és, de mirar i admirar la natura, de celebrar i de gaudir de la vida. Les fotografies, estan disposades de tal manera que són petits encontres entre aquests humans que habiten les imatges. Aquest humans que no es coneixen entre ells, però que comparteixen l’existència i el pas humà per la Terra.


Fotos i textos són un diàleg a quatre bandes: dos fotògrafs i dos pensadors es connecten a l’exposició. Com esperits lliures, les fotografies han fet un passeig pel nostre pensament apariant-se per motius diferents (intuïció, atracció d’oposats, analogia o senzillament “perquè sí”, com els nens que accepten el món sense raons). Les fotografies es van posar a parlar i les paraules en forma d’aforismes van començar a sortir com marques d’aigua, quasi invisibles. Ara, les paraules, dialogant en paral·lel, es disposen a interactuar amb aquelles mirades desitjoses d'escoltar la veu de la invisibilitat de les inquietes idees. Aquí és el torn de qui visita l’exposició. Amb la porta oberta, i tot i que arribi quan el diàleg ja ha començat, es convida l’estrany que passi, miri i conversi amb les imatges, els textos, amb ell mateix i amb qui tingui al seu costat. És hora de dialogar. És hora de ser, mirar i celebrar.



Angélica Sátiro i Félix de Castro (pensadors-comissaris)

DIALOGO VISUAL BRASIL-CATALUNHA

DIÀLEG VISUAL BRASIL-CATALUNYA

DIÁLOGO VISUAL BRASIL-CATALUÑA