Observatori d’Ètica Intercultural[2]

Parc Científic de la Universitat de Barcelona
Adolf Florensà, 8. 08028 Barcelona
Telèfon 93 403 46 49 / Fax 93 403 46 68
Correu electrònic: eticaintercultural@pcb.ub.es

www.pcb.ub.es/eticaintercultural

L'Observatori d'Ètica Intercultural és un centre de recerca sense paral·lels, ara per ara, en l'àmbit internacional. La seva finalitat és l'estudi, desenvolupament i discussió de pautes comunes que contribueixin a la convivència pacífica i pròspera de persones i grups, en el context de societats cada vegada més pluriculturals. A diferència de les altres modalitats de l'ètica aplicada, l'Ètica Intercultural té una projecció ciutadana més amplia, en tant que és aplicable a un nombre superior d'àrees, siguin de la vida pública o privada:

Educació

Programes lingüístics

Sanitat

Cultura popular

Legislació i relacions laborals

Ciutadania i immigració

Mitjans de comunicació

Continguts d'Internet

Administració

Prospecció cultural de mercat

Habitatge i urbanisme

Coexistència religiosa

Benestar social

Uns mínims ètics interculturals són el requisit indispensable per al desenvolupament de tots aquests programes i d'altres que la globalització, amb el fenomen acompanyant de la revalorització de les identitats culturals, fan cada vegada més necessaris d'implementar amb èxit i, alhora, respecte extrem a la diversitat cultural. La tasca d'aquest Observatori és útil, molt particularment , per seguir i resoldre alguns dels conflictes culturals relacionats amb la immigració.

Malgrat tot, l' Ètica Intercultural i el seu indubtable servei pràctic no tenen encara el tractament científic i la difusió social que es mereixen. L'Observatori d'Ètica Intercultural representa un centre precursor en aquest sentit, en l'ocasió immillorable de desplegar les seves activitats al si del Parc Científic de Barcelona i d'una ciutat amb un passat i un present favorables a la integració respectuosa de la diversitat.

Des de l'Observatori d'Ètica Intercultural es fomenten programes i debats científics interdisciplinaris sobre aquest camp de l'ètica aplicada, és manté una atenció permanent als reptes de la interculturalitat, i es busca el suport dels organismes públics i privats que han de contribuir a la seva solució.

Activitats i Serveis

Centre de recerca sobre les pautes de comportament ètic que afavoreixen l'acceptació i el respecte mutu en la diversitat cultural.

Seguiment dels conflictes relacionats amb la coexistència de cultures, i promoció de les vies teòriques i pràctiques, amb aplicació institucional, encaminades a la seva solució.

Facilitació de programes i assessorament sobre el tractament bàsic de problemes relatius a la convivència en la diversitat i la integració a la ciutadania democràtica.

Grup d'opinió sobre afers relatius a la convivència intercultural, amb projecció als diferents àmbits ciutadans.

Centre d'estudis i trobades multidisciplinàries relacionats amb la interculturalitat, en els seus aspectes orientatius i normatius fonamentals.

Per una Ètica Intercultural [1]

Norbert Bilbeny

Director del Observatori i Professor de Filosofia Moral i Política de la Universitat de Barcelona

http://www.geocities.com/Athens/Ithaca/7538/index1.htm

L'intel.lectual i el sensible estan interrelacionats en la nostra ment. Pensant especialment en l'ètica, trobem, per exemple els vincles entre la consciència i l'experiència subjectiva, o entre la conducta verbal i la no verbal. Podem dir el mateix respecte de la interacció discursiva i la comunicació simpatètica. De la mateixa manera, podem connectar el pensament amb la memòria, la voluntat amb la imaginació, l'autoreflexió amb l'empatia, l'acció amb la cura.

Ambdues classes de característiques són cognició o, en sentit ampli, coneixement, i òbviament intel.ligència. Els dos aspectes són cognició, perquè hi ha, de fet, un lligam entre ells, el qual comprèn elements biològics i psicològics comuns, una reciprocitat activa, i una cogeneració evolutiva. Tanmateix, ¿a on posariem categories com "interès", "avaluació" o "creença", si haguéssim de triar entre aquestes dues dimensions de la cognició? ¿Per què posar-les en la ment racional i no en l'emotiva, o viceversa?

De manera similar, la major part dels principis o valors ètics, i probablement aquells de tipus transcultural --com l'amistat o la recerca de la felicitat, la vida o el clam per la justícia--, arrenquen al mateix temps de processos intel.lectuals i sensitius de la nostra ment. La raó no és una facultat autogenerativa dins d'aquesta ment. Certament, pot fixar el camp de tots els seus objectes i mètodes, però no les condicions per a la seva pròpia generació, ni per a les seves aplicacions en general. No hem d'oblidar que el cervell humà no ha estat proporcionat per l'evolució amb el fi primordial de comprendre's ell mateix, sinó per a la supervivència, sobretot, de l'espècie. Fins i tot des d'un punt de vista físic, encara en sabem molt poc del seu funcionament. De manera que no ens és permès separar entre cervell i ment, ni entre ment intel.lectual i ment sensitiva o emocional. Tanmateix en la perspectiva de proveïr els fonaments per a una ètica intercultural, la cognició ha de ser reconeguda com a cognició "plena" o desenvolupada (full cognition), és a dir, integrativa de la raó i la sensibilitat, la representació i la percepció, tot i reconeixent la diversitat entre si d'aquests plans. Altrament, estariem usant encara un discurs ètic completament desconnectat de l'enteniment humà real i de les arrelades motivacions morals.

Tot i que no hi ha cap altra via cap a una ètica intercultural que la d'una ètica racional, els arguments racionals, malgrat ser els prioritaris, tenen de fet un paper compartit en el judici moral, i un poder més aviat feble en la motivació moral. D'acord amb això, qualsevol cultura moral necessita la raó i la consciència per a aprendre i explicar les seves pautes, pero també necessita la percepció i l'experiència subjectiva, per tal d'interpretar i transmetre, a la fi, aquestes pautes. Així, tenim, afortunadament, de cara a una ètica intercultural, una ment intel.lectual que fa possible el coneixement de les diferències culturals i la seva entrada en diàleg. Però també tenim la ment emocional, que ens permet apreciar aquestes diferències i poder tenir la voluntat de dialogar. Tenim una sola Terra; som una sola espècie humana; i el cervell humà és també el mateix per a tots, i funciona, en allò bàsic, d'una manera semblant. Són tres nivells sumats de realitat que confirmen a fortiori la possibilitat d'una ètica transcultural compartida per tota l'espècie.

La hipótesi del "cognitivisme desenvolupat", basada en la teoria unificada de la ment, ens capacita per veure més clar i més viable el camí cap al reconeixement i la posta en pràctica de les pautes morals universals de caràcter realment intercultural, és a dir, no reflectint els trets d'una visió cultural determinada. Això no obstant, aquesta classe de cognitivisme, com probablement qualsevol teoria empírica, encara no ens ressol la qüestió de quina classe de valors o principis compartits han de prevaldre, en un espai públic pluricultural, sobre la resta de pautes semblants. Això és molt important d'aclarir, des del moment que els dilemes morals són, de fet, la regla i no l'excepció en el debat ètic intercultural.

Mentrestant, siguin quines siguin les pautes a determinar d'una ètica intercultural, s'han de preveure almenys dues regles prudencials suplementàries a l'hora de proposar-nos la recerca sobre aquelles. Primer, quan parlem de pautes morals interculturals haurem d'evitar alguns adjectius, referits a aquestes, que són encara qualificatius de signe monocultural, com ara en parlar de valors "bàsics", "essencials", "preferencials", "substantius", "intrínsecs", "fonamentals", "centrals", "primaris", "transcendentals", "invariants", o inclussiu "naturals". Per comptes d'això, hauriem de pensar en qualificatius més neutrals, com pautes "universals", "interculturals", "transculturals", "comuns", o simplement "compartides". El fet és que la imparcialitat és l'únic compromís previ per a qualsevol pluralisme cultural, amb una única excepció cap a aquelles conductes que es troben en oberta contradicció amb les pròpies pautes universals interculturals (com avui representen, per a molts, els Drets Humans). La interculturalitat es desenvolupa a través d'un pluralisme universalista, no pot fer-ho sobre un pluralisme de tipus relativista fort. A més, podem constatar que no hi ha cap correspondència entre els anomenats valors "bàsics" i els de caràcter dit "universal", i el mateix passa entre els tinguts per valors "secundaris" i els que considerem "particulars". Alguns valors bàsics poden ser particulars, i uns quants secundaris poden esdevenir universals.

La segona mesura prudencial que hauriem d'adoptar en la recerca d'una ètica intercultural és evitar veure el món a través del filtre d'una terminologia bipolar. Hem d'usar les dicotomies amb una cura extrema. Per exemple, l'oposició sí/no és clara, i la de masculí/femení és útil. Això no obstant, bipolaritats com aquestes poden limitar la nostra comprensió de les realitats culturals, tant les actuals com les futures, i més freqüentment ens predisposen a la confrontació hostil entre els valors en els termes de "o bé"/"o bé". De fet, la majoria de les dicotomies culturals més conegudes, com l'oposició occidental/oriental, expressen encara la lògica binària de la dominació d'una cultura sobre d'altres. És el cas, per exemple, dels binomis món occidental/món musulmà, Dar al-Islam/Dar al-Harb, poble escollit/Goyim, o valors asiàtics/valors europeus. Totes elles funcionen paral.lelament i amb una compartida manca de base real. Per tant, el principi aristotèlic de tertium non datur no és gaire eficaç, ni justificat, a l'hora d'enfocar els conflictes culturals, davant dels quals un equilibri ponderat, més i tot que el racionalista principi de no contradicció, és el requerit per solucionar o gestionar els esmentats conflictes.

Actualment podem comptabilitzar almenys tretze civilitzacions, gairebé dos-cents estats nacionals, més o menys cinc-mil cultures, i un nombre semblant de llengues vives arreu del planeta. Però des d'un punt de vista ètic hi ha només dues cultures al món: "Nosaltres", o cultura del grup endins, i "Ells", la cultura del grup enfora. O potser, millor, només hi ha una cultura: la nostra i la manera en què reflexionem sobre ella, especialment quan els altres es fan presents davant nostre i esperen la nostra reacció. Una cultura sense interpretació d'ella mateixa es torna integrista i, a la llarga, col.lapsada, desapareix.

L'ètica, a diferència de la majoria d'altres sistemes de pautes socials, no és mai fonamentalment "funcional" o merament adaptativa. Les seves lleis i principis no són "funcions" de cap òrgan natural o social, sinó que elles mateixes són constitutives d'un òrgan especial en la naturalesa que anomenem "ésser humà". Així, també una ètica intercultural està lligada a la qüestió de quina classe d'éssers humans volem ser. Només comencem a saber qui som quan un estrany ens pregunta: "Qui ets?". La diversitat enriqueix la identitat, i l'ètica intercultural serveix totes dues i se'n beneficia.